Per Alfons Crespo

Pel final

El dia 4 de març, de bon matí, un xicotet grup amb el nom “Amics de Pedro”, on està Anna Pont, José Antonio Gil, Miguel Martínez i parelles, rebem un missatge en el qual Ester ens diu que Pedro, que tant ha estat lluitant en els darrers mesos, ens ha deixat. L’impacte de la notícia, encara que sabia com es trobava, és fort, molt fort. Els records, les vivències, les xarrades, els moments viscuts em colpegen tant o més fort que en les pèrdues més pròximes que he tingut. Darrerament, solíem quedar un dia a la setmana per prendre cafè i xarrar un poc. Parlàvem de tot un poc, però especialment d’articles que estàvem fent, viatges pendents i també de com creíem que la UPV havia canviat en els darrers anys. I ens sentíem un poc decebuts. Deu ser cosa de gent major i sempre molt crítica.

Sopar del grup “Amics de Pedro” (2019)

Jo crec que no venia a la universitat si jo no estava, és el meu parer. M’enviava un missatge de bon matí: “Alfons hoy iré al Poli, estarás?”. Si li deia que sí, quedàvem, preníem un cafè, amb cada vegada més dificultats de prendre’s el cafè que tant li agradava, i l’acompanyava al seu despatx. Recorde que l’última vegada que estiguérem al seu despatx, el va visitar Gloria Pinazo i ens digué allò de: “Qué bien, dos pájaros de un tiro”. Volia buidar el seu despatx i… Si al seu missatge matinal li deia que no estava i després li preguntava, em deia que al final no havia pogut anar.

L’últim viatge amb Pedro va ser a Tànger a un congrés l’any passat. Un viatge amb Ester i Carmen que, com sempre, va tindre una part acadèmica i una altra d’aventura. Sempre que he viatjat amb Pedro la part d’aventura no ha faltat mai. L’any passat teníem previst un altre viatge a Estocolm. Cada vegada que ens veiem em deia com portàvem el viatge a Estocolm. Jo que no el veia bé per nous viatges, li feia llargues. Finalment vaig anar sense la seva companyia. Encara em dol.

Per al congrés de Tànger, li vaig mostrar com usar la Claudia, que era com ell li deia a la IA Claude. Per a eixe congrés vam utilitzar-la per millorar l’anglés de l’article i ens va ajudar a incorporar millores tenint en compte els comentaris dels revisors. Pedro es divertia molt xarrant amb ella. Deia que era massa complaent i que era com un estudiant avançat (molt avançat) que li feia tot el que li plantejava. Què més haguera pogut fer Pedro amb un temps addicional i amb una eina de suport com eixa a les seues idees.

Pedro tenia uns assessors que sempre li han donat suport des de fa molts anys quan requeria alguna cosa. Pepe Simó, Jaume Busquets i jo mateix rebíem crides de Pedro per alguna cosa. Tots tres enyorarem molt aquestes consultes.

Però per entendre el buit que deixa Pedro, cal tornar al principi de tot.

Pel principi

Un dia a classe, jo estava en el quart curs de la carrera, ens va entrar un professor, que no era de la classe que anàvem a rebre, i ens diu que si anem a la seva assignatura que s’imparteix al 5è curs, podríem avançar el projecte fi de carrera. Juan José Serrano i jo ens apuntàrem i anàrem a les classes de “Regulación automática” de Pedro junt amb els seus alumnes. Així va ser com començàrem a freqüentar el laboratori que estava situat a un dels corredors de l’edifici inicial de la UPV al camí de Vera. Allí, Pedro i el professor agregat Pedro de Miguel Anasaguesti, ens ensenyaren regulació automàtica i computadors. Pedro havia vingut des de Bilbao l’any anterior (1977) a la càtedra de la UPV i ja començava a rebolicar-ho tot.

En els primers anys de professor vaig assistir de forma accelerada a un procés de coneixement, comprensió i participació en molts projectes, publicacions i ampliació de matèries. Pedro, amb Juan Antonio de la Puente, que va vindre a València quan Pedro de Miguel se’n va anar a una càtedra a les Canàries, va resultar una combinació meravellosa que alguns vam tindre la gran oportunitat de viure.

Pedro em va dirigir la tesi en el marc d’un projecte de la UPV amb l’empresa nacional d’electricitat de Sud-àfrica. Un dia em diu que he d’anar a Johannesburg a instal·lar el software que havíem fet Juan Antonio, Carlos Alvarez i jo mateix i que incorporava el nucli dels algorismes que havien format part de la tesi. Jo, que havia anat de Guadassuar a València i tornar, no vaig saber dir-li que jo quins collons feia anant allà tan lluny. I allà que anàrem Carlos Alvarez i jo a aquelles terres on encara l’apartheid dominava el dia a dia. Com Pedro va convèncer, signar un projecte i vendre’ls un projecte a una empresa com aquella no ho he pogut saber. Pedro, com ho feres?

Reunió amb representants d’ESCOM (Sud-àfrica) a la biblioteca de l’antiga càtedra d’automàtica (1982).

Pedro va dirigir el centre de càlcul de la UPV posant els gèrmens del que ara és un dels millors centres i referència a tot arreu. Els anteriors i actuals directors que han passat per l’ASIC són tots grans amics de Pedro i han plorat com tots nosaltres l’enorme pèrdua. Va catalitzar la creació de l’escola i la facultat d’informàtica on Juan Antonio va ser el primer degà. A l’escola, anys després, la seva cosina Anna Pont seria la primera dona directora d’un centre a la Politècnica.

Però per a la gent de la UPV, el que Pedro més va aportar va ser la mirada àmplia del que havia de ser el professorat universitari. Quan va arribar a València, el que hi havia eren unes càtedres on l’activitat es restringia a la docència. Pedro ens va aportar un model de professor universitari amb una forta vocació docent junt amb una intensa activitat investigadora. El que aprenguerem d’ell els seus doctorands era que el professorat universitari havia de tindre les dues vessants i que la tercera, la gestió, era necessària, però que s’havia d’acotar en el temps sense arrelar-se, de manera que les dues funcions principals no es ressentiren.

Baix eixa mirada que Pedro aportava, es va aconseguir el primer projecte de la CAYCIT per la UPV. Pedro Albertos, junt amb el professor Paco Payri, lideraren aquesta proposta. I la mirada implicava publicar en congressos i revistes, i tindre una forta implicació en la transferència de la tecnologia a la indústria. Projectes amb l’empresa nacional d’electricitat de Sud-àfrica, abans comentat, Valenciana de Cementos per control del forn de ciment, i molts altres ens permeteren a bona part del professorat del departament comprendre la importància d’aquesta visió i arribar a ser membres d’una universitat moderna i activa.

I més projectes, i molts viatges (que era on més gaudia). Congressos i viatges a Istanbul (recordes l’aventura Paco Morant), Sidney, Argentina, Hong Kong, Taiwan amb la seva estimada neboda Azucena, Veneçuela, Colòmbia, Hondures, Costa Rica, Chicago, Islàndia, Cambodja, Vietnam, San Francisco, Beijing, i tants moments i vivències. Gràcies Pedro per tot això.

Pedro Albertos i Alfons Crespo en un dels seus viatges junts.

I l’any 1986 es va inventar un congrés de l’IFAC que portà a València i va tindre un gran èxit. Va ser la porta d’entrada de Pedro en IFAC i el punt de partida per a portar a Espanya el congrés mundial d’aquesta organització. El 2002, a Barcelona, va tindre lloc el congrés més concorregut i de major èxit de l’organització. Pedro havia aconseguit ajuntar molts grups de les universitats espanyoles amb el fi d’unificar l’automàtica en una organització forta com és el Comité Español de Automática. Tot açò ho conta molt bé el seu gran amic Sebastián Dormido en una entrevista a Pedro en tres entregues publicada a la Revista RIAI l’any 2014, que vos anime a llegir.

Pedro i Ester a la gala del Congrés Mundial IFAC (Barcelona, 2002)

Pedro no sols projectava cap a fora, també construïa cap a dins.

L’institut

El departament on érem dues àrees de coneixement va créixer prou com per a buscar una divisió raonable i amistosa, i en 1998 teníem dos departaments i buscàrem una estructura d’investigació que ens donara cobertura per seguir treballant junts. Amb Paco Morant, que va ser el primer director de l’institut, vam embastar el marc per poder ajuntar els que treballàvem en temes d’automàtica i informàtica industrial. La creació de l’Institut ai2 l’any 2000 fou un gran encert de Pedro que ha propiciat amb els següents directors que han seguit a Paco Morant (Roberto Vivó, Paco Blanes, Ramón Blasco) un marc extraordinari per a investigació en temes que han anat actualitzant-se en els anys posteriors.

L’institut ai2, llegat col·lectiu de Pedro a la UPV.

No cal enumerar els mèrits de Pedro quant a reconeixements externs. Només dir que ha sigut nomenat professor Honoris Causa en dues universitats, Fellow i Advisor de la International Federation of Automatic Control (IFAC), Placa de la Orden Alfonso X el Sabio, i moltes coses més que podeu trobar en l’entrevista del professor Sebastián Dormido. Ell ha aportat a la UPV un reconeixement extern des de fa molts anys.

El 20 de gener ens comunicava a algunes persones com si res en un missatge curt:

“Queridos compañeros

Acabo de recibir la notificación del premio “a la amistad” con la provincia de Liaoning, donde está Shenyang y la Universidad con la que colaboro.

No sé detalles del mismo, pero es una rabia que me llegue en un momento en que estoy con el nuevo tratamiento radioterápico, por al menos un par de meses”.

Pedro Albertos, president d’IFAC (1999-2002)

Eixa distinció estic segur que era la que més l’omplia de totes les que ha rebut. La seua llavor a la Xina des de fa anys havia generat una admiració i un afecte que aquella universitat havia volgut plasmar amb aquest important guardó. M’ho va comentar l’any passat, que hi havia possibilitat que li l’atorgaren. Parlàvem farà un mes dels articles que havia enviat al congrés mundial de l’IFAC que es celebrarà a Busan (Corea del Sud) i que tenia en ment poder anar. Però el que més estimava era poder fer un nou viatge a la Xina per poder rebre la distinció “Friendship China Award”. Crec que ha estat lluitant aquests últims mesos per damunt de tot amb l’objectiu de poder fer aquest viatge que, malauradament, no podrà fer. Se n’ha anat amb massa pressa.

Moltes matinades, al llit despert, escoltant música per alleujar la ment, solc escoltar violoncel, que m’ajuda a tornar a agafar el fil del son. Més d’un dia m’he posat el poema de Miguel Hernández musicat per Joan Manuel Serrat que va dedicar al seu amic Ramón Sijé. Però per a mi el poema de Jacint Verdaguer sobre la mort de l’amic, cantat per Maria del Mar Bonet en el disc “Amic, Amat”, és el que m’ha vingut a la memòria quan diu:

«No és mort qui viu en lo record dels altres, ni és mort qui viu en lo record de Déu…»

Pedro Albertos, explorador incansable.